La majordoma és el segon monòleg de Josep M. Miró dins del Tríptic de la epifania. Amb El cos més bonic del món…, que va interpretar magistralment Pere Arquillué al teatre Romea, Miró va guanyar uns quants valuosos premis i sobretot va obtenir un gran reconeixement com un dels dramaturgs actuals més interessants. Ara continua els monòlegs amb La majordoma, interpretat per una altra gran actriu de l’escena catalana, Rosa Renom. El teatre Heirtbreak Hotel sembla tenir la mida i les condicions justes per acollir aquesta nova proposta de Josep M.Miró. Un escenari que no és un espai negre de forma rectangular per on s’hi mou l’actriu mentre va desllorigant el text. Una il·luminació mig fosca i boirosa a càrrec de Xavier Albertí, que encara fa més inquietant i misteriosa l’obra. I sobretot la disposició del públic que és a pocs metres de l’actriu i que diries que ets allà mateix, al seu costat. I fa que quasi oblidis que estàs al teatre com a públic sinó que n’ets part.
Aquesta és la trama. Una dona torna a la casa d’on va viure amb el seu marit i fill després de 27 anys. En va sortir fugint d’unes agressions sexuals per part d’uns clients del marit, però també fugia de la por, la lletjor, la submissió. Ara hi torna empoderada i capaç d’explicar el que ha viscut aquests anys. Ha estat majordoma d’un mossèn de poble que també hi compartia llit. La història de vegades es fa inversemblant, massa embolicada i amb recursos massa coneguts, com la violació massiva que corprèn a qualsevol però que aquí no te l’acabes de creure. Aquí, la perla d’aquest espectacle no és, ni de molt, el text sinó l’actriu. Aquest text necessita algú que el faci créixer. I si en El cos més bonic del món… aquest era l’Arquillué, aquí és la Renom, que és com una torrentada quan convé o un mar encalmat quan vol. Vestida de negra, només ajudada per una il·luminació tènue, Rosa Renom ens fa sentir tot el que li passa a aquesta dona. Sigui el que sigui. Perquè al final ens és igual què li passa. Només l’escoltem a ella.
Isabel Olesti