Impressionant els 80 músics a l’escenari del Liceu tocant la Simfonia núm. 10 de Xostakovich amb la pel·lícula de William Kentridge al fons Oh to Believe in Another Wold. Ni la pel·lícula es un mer acompanyament de la música, ni la música desapareix davant les escenes d’animació. Això és el que pretenien tant l’artista plàstic com el director d’orquestra, Joan Pons. I ho van aconseguir.
La pel·lícula està ambientada en un museu soviètic que sembla abandonat. Amb ninots de cartró que podem reconèixer perquè les cares són fotografies, com Troski, Lenin o Maiakovski i la seva amant. Fins i tot en una seqüència sembla que el propi Xostakovich dirigeixi l’orquestra del Liceu. La pel·lícula també mostra retalls de la vida a la Russia dels anys 20 i 30, en ple comunisme… nenes ballant, nens dibuixant: la cara amable de la república soviètica
Tots aquests personatges volten per escenaris atrotinats: un teatre buit, una piscina abandonada… I tot ens transporta al comunisme més trist. Kentridge afirma que hi ha moments històrics que no podem oblidar i ha volgut fer un homenatge al compositor rus, que va poder estrenar l’obra al 1953, pocs mesos després de la mort d’Stalin. “Després de 70 anys, ens queda Xostakovich. La música ha sobreviscut”, afirma l’artista visual.
Kentridge va acabar la pel·lícula poc després de començar la guerra d’Ucraïna i molts teatres es van negar a incloure aquest espectacle a la seva cartellera per refús a tot el que era rus, un acte que l’artista considera curt de mires perquè, diu, el que s’ha de fer és entendre el que diu la música.