Una de les coses més sorprenents de la música catalana d’ara – en unes quantes llengües – i en català – tant a les illes com al País Valencià – és la quantitat de cantants femenines d’un nivell altíssim en una varietat d’estils molt diferents, des del folk al trap. Només cal recitar els noms de Rosalia – posem-la la primera per ressò internacional -, Sílvia Pérez Cruz, Maria Arnal, Lídia Pujol, Andrea Motis, Maria…

Al món del còmic de la Barcelona dels anys vuitanta, després de l’explosió contracultural dels anys setanta, els moderns – una nova classe cultural que es va aixecar contra els hippies i els progres anteriors – van apostar per la línia clara. Consistia en dibuixos ben perfilats, detallistes, nets, procedents directament de l’escola belga, que tenia com a principal heroi el gran Hergé i el seu profeta Tintín. Tirant una mica o molt enrere, no…

           El 27 de gener de 1960 es va estrenar al teatre Candilejas de Barcelona l’obra El senyor Perramon, que era una adaptació lliure de l’Avar de Molière feta per Josep Maria de Sagarra a petició de Capri – perdó, del gran Capri -, que protagonitzava l’obra. Tot i estar basada en l’obra de Molière, l’adaptador i el protagonista van tenir prou bon criteri per no posar-hi el títol de l’obra…

Diu Sigrid Nunez que hi ha un remei per superar el bloqueig de l’escriptor: començar el relat per “recordo que”. I és el que segueix ella en les seves novel·les. No servei de gaire llegir la contraportada per saber de què va el llibre perquè a Nunez no li interessa explicar una historia sinó tot el que se’n va derivant de la historia. Podria escriure una bona trama, però acaba escrivint del que pensa, del…

Mercè Rodoreda va tenir una vida que per sí ja podia ser una novel·la. Els ingredients hi són tots: casada amb un home més gran – el seu oncle – i que no s’estima, un fill que no li desvetlla la maternitat, la guerra i l’exili, un amor turmentat i poc correspost, les penúries de subsistir a la França ocupada… La gràcia és com s’enfoca i com s’explica tot això. Diu l’escriptora Comas-Arnal que va…

       L’escenari volia ser un bosc, amb el terra folrat d’una tela sinuosa que podíem imaginar un prat o un escampall de fulles. Hi havia plantes que delimitaven l’espai i al sostre unes branques pelades que després vam saber que eren d’un castanyer que els artistes van trobar mort al mig d’una fageda.  Aquests artistes eren Rita Payés i “la seva troupe”, com diu ella.          Al  teatre l’Artesana de…

      Diuen que és millor llegir la novel·la abans que veure la pel·lícula basada en una novel·la. En Això que estàs passant, ha estat al revés, primer ha sortit la pel·lícula d’Almodovar i com que ha tingut tan d’èxit era previst que aviat tindríem la novel·la de Sigrid Nunez editada per L’Altra editorial. Una i altra –pel·lícula i llibre – valen la pena, encara que hauria preferit llegir primer el llibre perquè el…

        Cada final d’octubre, i des de fa quinze anys, Barcelona té una cita amb l’arquitectura. Són dos dies que la gent pot entrar als edificis o espais que normalment no s’obren al públic o s’ha de pagar. El 48h Open House BCN és un dels festivals més ben pensats i agraïts que es fan a la ciutat. Aquesta vegada la pluja – de vegades molt intensa – podria haver tirat enrere…

        Impressionant els 80 músics a l’escenari del Liceu tocant  la Simfonia núm. 10 de Xostakovich amb la pel·lícula de William Kentridge al fons Oh to Believe in Another Wold.  Ni la pel·lícula es un mer acompanyament de la música, ni la música desapareix davant les escenes  d’animació. Això és el que pretenien tant l’artista plàstic com el director d’orquestra, Joan Pons.  I ho van aconseguir.        La pel·lícula està…