La nova atracció del passeig de Gràcia de Barcelona és una cara de noia molt blanca, d’ulls clucs, amb llavis misteriosos. Hi ha cua de turistes per fer-s’hi fotos i,si pot ser, que hi surti la portalada de la casa Milà de Gaudí o els ferros de les magnífiques baranes de Jujol als balcons de la Pedrera. Dues o tres llaminadures pel mateix preu.
Aquest immens cap de dona és l’entrada a l’exposició sobre l’obra de Jaume Plensa Poesia del silenci, que fa un recorregut de la seva obra des del 1990 fins ara i té com a fil conductor la paraula. En aquest cas, es podria capgirar l’antiga sentència horaciana Ut pictura poesis canviant-la per l’escultura: Així com la poesia, l’escultura. Plensa, des dels seus inicis, sempre ha jugat amb la paraula, amb les lletres, amb les frases, amb els poetes.
Un dels grans encerts de l’exposició és el diàleg que ha establert amb l’edifici que l’allotja, la Pedrera. Permet a l’espectador de recórrer l’edifici gaudinià tot passant pel pis obert al públic i sobretot de passejar per les magnifiques golfes i el terrat, on ens espera una confrontació entre les escultures de Plensa i les d’Antoni Gaudí. I en aquest cas cal dir que s’ha de tenir molt de valor per acarar-se – no encarar-se – amb les obres genials del reusenc. Les caixes d’escala, torres de ventilació i xemeneies de la Pedrera, convertides en escultures, es poden considerar sense cap mena de dubte obres mestres de l’art escultòric del segle XX, més a prop – i més amunt – de les avantguardes que no pas del modernisme. Si a la Sagrada Família Gaudí és segurament un escultor tirant a kitsch, a la Pedrera és un dels grans genis de l’escultura del segle XX, sobretot si hi afegim les obres que coronen el Palau Güell.
L’altre gran encert de l’exposició de Plensa a la Pedrera és el recorregut que ens permet fer de l’evolució de l’obra de l’escultor. Hi trobem les magnifiques i petites escultures dels anys 90 i començament del mil·lenni, amb noms familiars o de menes de menjar i de reminiscència freudianes. I més endavant les figures fetes de lletres – una esplèndida mà gairebé episcopal, per exemple – o les cares de noies i dones que conviden o de vegades comminen al silenci.
Com – i tornem al començament – la que ens espera al carrer per convidar-nos a entrar a la gran cova gaudiana.