Sabíem que la pandèmia donaria molt de sí en la literatura. L’escriptora americana Elizabeth Strout n’ha fet una novel·la que ha sortit en català per Edicions 1984. La Lucy a la vora del mar explica els dies llargs i tranquils tancada amb el seu exmarit en un poble de la costa de Maine, mentre més enllà d’aquesta pau fictícia el món s’enfonsa. La història comença quan el virus encara no espanta tothom, però William, el seu ex i pare de les seves dues filles, l’obliga a sortir precipitadament de Nova York per anar a protegir-se en una casa llogada de Maine. Passen els dies, les setmanes, els mesos i ella s’adapta a poc a poc. La novel·la és una barreja dels records de la seva infantesa en una família sense recursos amb una mare molt dura. És també la reflexió del fet de fer-se gran i que els fills ja no compten tant amb tu, i no obstant els trobes a faltar exactament igual que sempre. I és no saber mai si has encertat en el to i el consell que els dones ni que sigui per telèfon. Dues filles que també estan atrapades per la pandèmia, amb les seves històries d’amor i desamor i que en les petites trobades que fan reconeixem aquell sentiment tan estrany que ens va passar a tots, el de no poder tocar-nos, el d’amagar la cara darrere una mascareta. La novel·la també parla de l’amistat, del sexe dels grans, de la mort, de la bellesa de les coses simples. La Lucy a la vora del mar és una novel·la d’una gran tendresa, com totes les que fa Elizabeth Strout, que acaben sent addictives i ja esperes la pròxima.
Isabel Olesti