L’any 1913 els Ballets Russos dirigits per Diàghilev estrenaven a Paris La Consagració de la Primavera, amb música d’Ígor Stravinsky. Cent anys més tard, el Teatro Mariinsky de Sant Petersburg va convidar la coreògrafa i ballarina alemanya Sasha Waltz a crear la seva versió d’aquesta partitura mítica, tant en la historia de la dansa com de la música. És una composició arcaica, amb un ritme de vegades frenètic. Molt coral. El grup segueix un ritual, un ordre superior, i l’individu se sacrifica pel bé de la comunitat.
Sasha Waltz ha afegit a La Consagració dues peces més per completar un espectacle anomenat Sacre, coherent, elegant, amb força i d’una gran bellesa de moviments. Comença amb l’Après-midi d’un faune, de Claude Debussy, que, com han fet altres coreògrafs, utilitza un grup de ballarins enlloc d’un de sol, com en la primera versió del gran Nijinsky. La segona peça és Scène d’amour de Romeo i Julieta amb música de Berlioz, un duet romàntic amb dos meravellosos ballarins que es mouen per l’escenari com si flotessin. I acaba l’espectacle amb La Consagració. I era inevitable tenir present el record de dues grans consagracions, el de Bejart al 1959 i el de Pina Baush al 1976, en la primera el grup se sotmet a les forces tel·lúriques, en la segona les dones s’hi revelen. A la versió de Walts és la força de la terra la que mou el col·lectiu, però sempre tenen damunt una espasa que va baixant i que no poden defugir. Una coreografia que també formarà part de la història de la dansa, com la de Bejar i la Pina. Magnífica interpretació de l’Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Josep Pons que el públic va ovacionar, com també ho va fer als ballarins. Una vetllada excepcional.