El món s’enfonsa. Les ciutats es neguen. El mar s’ho endú tot. La gent mira de salvar-se. Una nena cau a les profunditats, però la balena la salva…I es troba al mig de la jungla. Comença l’espectacle. Hem vist l’inici del conte en projecciós, asseguts a la butaca del Liceu. Ens submergim primer en un món catastròfic i després en una selva plena d’animals i plantes. Estem veien l’espectacle Jungle Book Reimagined de la companyia Akram Khan. Els ballarins es barregen amb els dibuixos que formen part de l’escena. I també s’hi barreja la paraula i els subtítols de la traducció. De vegades tanta cosa distreu la coreografia, però el resultat de tot plegat és meravellós.
Akram viu a Londres però ve de família hindú. Als deu anys va veure la pel·lícula El llibre de la selva i es va dir “Aquest nen sóc jo”. I va tenir l’oportunitat d’interpretar el paper de Mowgli en una producció de dansa a la índia. Però Akram ha reinventat la història de Mowgli, i ja no és ni tan sols un nen sinó una nena. I no s’ha perdut en una jungla sinó que ha deixat enrere l’enfonsament del que diem la civilització. Ara l’home ha d’aprendre a conviure no només amb els altres sinó també amb tots els que formem la terra. És una coreografia amb missatge, plena de força i una gran bellesa, tant coreogràfica com per les projeccions. Els animals de la selva: els llops, la serp, els micos, l’adorable os Baloo diries que són talment animals, no ballarins empeltats dels seus gestos, de la manera de caminar… Com diu el programa de mà: Potser no és la fi del món, sinó el final de la nostra espècie!