Eleonora Carrington (Lancashire, 1917- Ciutat de Mèxic, 2011) és una de les artistes més rellevants del surrealisme, encara que a Europa no se li ha donat la importància que mereix fins fa ben poc. Ara, i per primera vegada, es pot veure una exposició a la Fundació Mapfre de Madrid que intenta omplir aquest buit.
Dona discreta però rebel, defensora dels drets de les dones, sempre connectada amb la natura i el món de les transformacions, de les deïtats femenines, des de Palestina a Irlanda. Fascinada per tot el que és sagrat i ancestral, l’alquímia, el tarot, la màgia… Pels misteris i profecies, pel budisme o els alfabets celtes. Amb una vida fascinant i a la vegada dura, de canvis i viatges, es desmarca aviat de la comoditat de la classe alta on pertany i s’integra al grup surrealista dels anys 30 format per Andre Bretón, Salvador Dalí, Joan Miró, Man Ray, Pablo Picasso, Lee Miller i Luis Buñuel. La seva parella és Max Ernst, però la segona guerra mundial trunca les seves vides i Eleonora intenta refugiar-se a Portugal. Però quan passa per Espanya és violada per un grup de requetés. I amb una crisi nerviosa aguda el seu pare la ingressa en un psiquiàtric de Santander que és com un infern i que l’estigmatitza. Per sort aconsegueix sortir-ne i un cop a Portugal embarca cap als Estats Units, que per a ella és la llibertat. S’integra als moviments ecofeministes que critiquen l’extracció dels recursos naturals i revisen el matriarcat. Fins que s’instal·la a Mèxic i ja no se n’hi mou.
Carrington xucla d’allò que viu i sent i per tant la seva pintura és la seva vida, que va ser remoguda i hostil i la va fer anticonformista.
L’exposició de la Mapfre és una antologia de 188 obres entre pintures, dibuixos, escrits que ens parlen de la vida, la por, l’alegria o la felicitat. Animals i plantes, somnis i èssers fantàstics, cossos andrògens i triples dones, que és ella i les dues amigues que va tenir a Mèxic, la pintora española Remedios Varó i la fotògrafa hungaresa Kati Horna.