Ink és el títol de l’espectacle. Ink vol dir tinta. I en aquest cas és la tinta d’un pop, allò que treu per protegir-se. L’escenari és de color negre, com la tinta, i està voltat d’un plàstic que es belluga i vola al mínim moviment. En un costat una mànega que no para de treure aigua amb un aspersor. I a sota el raig un home vestit de negre. Només sentim el soroll de l’aigua. L’aigua ho envaeix tot. L’atmosfera és inquietant, però al pati de butaques no se sent ni un respir.
Dimitris Papaioannou, el creador de l’espectacle, era pintor abans que coreògraf, o artista visual – digueu-li com vulgueu. I això es nota, perquè tot el que passa en aquella hora que dura Ink és pura estètica. És la lluita de dos cossos – l’home gran vestit de negre (el propi coreògraf), aparentment empoderat, i l’home jove (l’actor alemany Suka Horn), despullat, descarnat, blanc com la llet i aparentment vulnerable. Aquests dos cossos mantindran una relació que va del desig a la bestialitat. Un joc brutal de cossos sense concessions ni treves: l’espectacle és dur i no admet mitges tintes. És un cos a cos – mai tan ben dit – amb un pop que apareix de tant en tant, que és sacsejat, mossegat, llençat, estrangulat… Més o menys com fan ells. Hi ha ben poca música, en tot l’espectacle, però no fa falta. El raig d’aigua no para, el terra es un xipolleig per on els dos homes es rebolquen. Imatges molt poètiques que tant poden ser de silencis com d’una extrema violència. A Dimitris no li agrada gaire explicar què ha volgut dir en cada espectacle: prefereix que sigui el públic que es faci seu allò que ha vist i decideixi per ell mateix quin significat té tot plegat. I el públic, després d’una hora sense respirar, esclata en aplaudiments.
Isabel Olesti