Ink és el títol de l’espectacle. Ink vol dir tinta. I en aquest cas és la tinta d’un pop, allò que treu per protegir-se. L’escenari és de color negre, com la tinta, i està voltat d’un plàstic que es belluga i vola al mínim moviment. En un costat una mànega que no para de treure aigua amb un aspersor. I a sota el raig un home vestit de negre. Només sentim el soroll de l’aigua….
Llegir més
Deia Lucian Freud: “Què li demano a una pintura? Li demano que sorprengui, pertorbi, sedueixi, convenci.” No és una pintura fàcil, la seva, no agrada a tothom, no és còmode, més aviat incomoda, neguiteja. Com diu ell: pertorba. Però el públic fidel fa quilòmetres per anar-la a veure. Aquesta primavera es pot visitar al Museu Thyssen de Madrid la retrospectiva “Lucian Freud. Nuevas perspectivas”, que ja s’ha vist a Londres en motiu del centenari del…
Llegir més
El Rèquiem de Mozart ha estat sempre voltat d’una llegenda que el fa més atractiu i misteriós. Sembla ser que el compositor estava al llit, malalt, i va demanar a un dels seus alumnes que acabés l’obra perquè ja no s’hi veia en cor. Mozart no va sentir mai aquest final, però el dia del seu funeral l’orquestra i els cors van interpretar una part del seu Rèquiem, que seria una de les obres més…
Llegir més
La fotografia està d’enhorabona, a Barcelona. Fa cosa d’un any es va obrir una nova galeria, Foto Nostrum, i aquests dies hi podem veure dues grans exposicions: Robert Doisneau, Le temps Retrouvé i Alsina Textures. Ens centrarem en Doisneau, un dels grans noms de la fotografia. Aquí es presenten una cinquantena d’imatges festes entre el 1934 i el 1971, cedides per l’Atelier Robert Doisneau, que dirigeix les seves filles. És la primera vegada que s’exposa…
Llegir més
Estem davant del quadre Els menjadors de patates, una de les pintures més representatives de la primera època de Van Gogh. Un grup de pagesos al voltant d’una taula es reparteix unes quantes patates sota la mísera llum que els cau aplomada al mig. Van Gogh hi va treballar molt i en va fer diversos esbossos que enviava al seu germà Theo abans de donar l’obra per acabada. El pintor volia que la gent entengués…
Llegir més
El món s’enfonsa. Les ciutats es neguen. El mar s’ho endú tot. La gent mira de salvar-se. Una nena cau a les profunditats, però la balena la salva…I es troba al mig de la jungla. Comença l’espectacle. Hem vist l’inici del conte en projecciós, asseguts a la butaca del Liceu. Ens submergim primer en un món catastròfic i després en una selva plena d’animals i plantes. Estem veien l’espectacle Jungle Book Reimagined de la companyia…
Llegir més
Després de visitar els grans museus d’art d’Amsterdam i sadollar-nos amb Rembrandt i Vermeer, ve de gust una immersió al món de la ciència al Centre de les Ciències Nemo. El trobareu al moll d’un dels canals que configuren la ciutat i es veu de lluny per la seva forma de vaixell que crida l’atenció. Qui només vulgui disfrutar d’una vista espectacular d’Amsterdam pot pujar només a l’original terrassa escalada. Però Nemo mereix una visita,…
Llegir més
Peeping Tom és el renom que van donar al sastre que no va poder resistir la temptació d’espiar a Lady Godiva quan cavalcava nua, només tapada per la seva llarga cabellera, pels carrers deserts de Coventry. La llegenda medieval va perpetuar Peeping Tom com algú que mira furtivament. Peeping Tom és una companyia flamenca entre la dansa i el teatre. I ara som nosaltres els que mirem l’espectacle embadocats i atrapats a la butaca, desafiant…
Llegir més
Enlluernats, potser seria la paraula per definir com sortíem del Liceu de veure Il Trovatore. Enlluernats especialment per l’escenografia i sobretot pel fabulós disseny de llums d’Urs Schönebaum. Un muntatge encarregat a l’òpera de Paris a Àlex Ollé, que va arrasar a Àmsterdam i que hem tingut aquests dies a Barcelona amb la direcció d’orquestra de Riccardo Frizza. Verdi va estrenar ll Trovatore a Roma l’any 1853 i un any més tard vindria al Liceu…
Llegir més
L’any 1907 l’indiano Tosquella va comprar una casa modernista al capdamunt del carrer Vallirana, a sant Gervasi, i la va fer restaurar per l’arquitecte Eduard M. Balsells. Es una mena de torre d’una sola planta i amb uns arcs de ferradura de tipus àrab que destaquen des de lluny. Les baranes, finestres i tota la forja és espectacular, igual que les vidrieres de la sala que imiten la cua d’un paó o els esgrafiats de…
Llegir més