Una parella de l’alta burgesia, interpretada per Joan Carreras i Mireia Aixalà, està a punt de rebre la visita del seu fill i la seva nòvia per celebrar els vint anys del noi amb un sopar. Aquesta noia, catalana de raça negra, descendeix d‘una  família cubana que va patir l’esclavisme. Els pares del noi, aparentment oberts, semblen acceptar la noia, però a poc a poc apareixen les preguntes molestes, els comentaris racistes, la superioritat de…

Quan escoltem Pavarotti fent el do de pit de Nessun dorma, l’ària de Turandot de Puccini, sembla una ironia que el gran compositor de Lucca morís d’un càncer de gola abans de poder enllestir aquesta òpera. Mort a Brussel·les on havia anat a tractar-se la malaltia, el final va anar a càrrec de Franco Alfano a partir dels apunts deixats pel compositor. Escenificada en una Xina de conte de fades – un conte de fades…

Falaise és un precipici, un penya-segat, alguna cosa que té risc i que t’hi pots precipitar. Com anell al dit per aquesta Falaise que ens regala la companya  franco-catalana Baró d’Evel, dirigida per Blaï Mateu i Camille Decourtye. Falise és circ, teatre, música, animals que dialoguen amb els humans, acrobàcia,  dansa, poesia… Quasi dues hores de somni, de vertigen, de poesia, de tendresa, d’emoció, de positivitat davant la vida, de sentit de l’humor. Vuit actors/actrius…

És un dia de l’any 1967, quan la BBC emet “Our World”, el primer programa via satèl·lit, i tot el món pot cantar i ballar alhora All you need is love. Estem en una sala desordenada i caòtica, amb cendrers plens de burilles, cerveses i molt de fum de porro. Coixins i mocadors de colors  psicodèlics. Un noi i una noia s’acaben de conèixer i ballant, ballant, s’enamoren. Són hippys i estan disposat a menjar-se…

Una antològica d’Antonio López a Barcelona és alhora un luxe i una ocasió d’or. Un luxe perquè feia molt de temps que no hi havia una exposició tan àmplia de l’artista de Tomelloso a la Ciutat Comtal i una ocasió d’or per fer un repàs a la seva dilatada trajectòria des de les primeres obres fins ara mateix. Una de les coses més sorprenents de la seva obra és la unitat básica que té des…

Els que vivim a les gran ciutats acostumem a anar pel carrer mirant a terra, o pitjor, mirant el mòbil. I ens perdem moltes coses. Però també podem ser del gremi dels curiosos i  passar cents de vegades per davant la casa de les Punxes, el Cercle del Liceu o la casa Bloc i preguntar-nos què hi ha darrere la façana. Són llocs privats o d’accés restringit i ja se suposa que no hi pot…

T de Teatre porta més de trenta anys en escena, sempre buscant nous reptes que acostumen a enganxar, per això el públic ja hi va convençut que s’ho passarà bé, que sortirà content i agraït de passar una bona estona. Això ja ho tenen assegurat. Aquesta vegada han demanat al director argentí Mariano Tenconi Blanco que els escrivís una obra a la seva mida: quatre monòlegs per a quatre actrius que també ha dirigit i…

Pere Arquillué fa l’obra El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró al Teatre Romea. Es tracta d’un monòleg, o més aviat d’un enfilall de monòlegs, sobre la troballa del cos d’un jove mort, segurament assassinat, enmig d’un tros, tots dits i encadenats per l’actor terrassenc. L’obra comença amb el monòleg del jove mort – ens recorda el començament de la gran pel·lícula Sunset Boulevard, de Billy Wilder,…

Ara es diu Les nits de Barcelona, però el format és exactament igual que el dels últims anys al Palau de Pedralbes. Canvi de nom però la mateixa filosofia, que funciona la mar de bé en aquestes nits d’estiu tòrrides i amb ganes de sortir de casa. Els jardins de Pedralbes són un preàmbul ideal abans d’un bon concert a l’aire lliure. La programació tempta. Les portes s’obren dues hores abans de l’actuació i el…

Tina Modotti va tenir una vida curta i intensa, escampada per mig món i amb uns canvis de medi social profunds. Però nascuda en una família pobra friülana – una regió del nord d’Itàlia amb una llengua romànica pròpia en la qual va escriure alguns poemes Pier Paolo Pasolini -, a Udine, sempre va tenir clar de quina banda estava. Després d’emigrar a San Francisco de ben jove, allí va establir relacions amb la bohèmia…