Aquest any Sílvia Pérez Cruz era l’encarregada d’inaugurar el festival Grec, i la veritat és que va ser una inauguració de les millors que es recorden. Perquè no va ser només la seva veu meravellosa, sinó la companyia d’un fotimer de col·laboradors, amics i familiars, molts d’ells artistes de primera fila. Només de començar la nit ja tenia el públic als seus peus. Va sortir, es va enfilar…

        Aquests números són les coordenades de l’illa Decepció, a l’Antàrtida. I aquest és el títol de l’últim espectacle de la companyia belga Peeping tom, que sempre és esperada i aclamada a Barcelona. L’escenari és un mar de gel amb un vaixell encallat i uns personatges que transiten entre el surrealisme, les pors, el malson, l’humor negre, la solitud de l’actor… Un espectacle que trenca amb el que havíem vist fins ara,…

                Amb la desimboltura i les generalitzacions exagerades que el caracteritzen i que ens el fan estimar o odiar, Stendhal, al prefaci de la seva obra sobre Rossini, diu això:  “Des de la mort de Napoleó hi ha hagut un home de qui es parla cada dia tant a Moscou com a Nàpols, a Londres com a Viena, a París com a Calcuta. La glòria d’aquest  home només…

           L’any 1984, al número 21 de la revista d’art Lápiz, hi sortia una llarga entrevista amb Miquel Barceló. A la portada hi havia un retrat del pintor, amb pentinat i camisa de modern dels anys vuitanta del segle passat, un cop deixats enrere els setanta hippies, progres i contraculturals. Al sumari, s’hi deia que Miquel – Miguel en aquella revista – Barceló “es el pintor de moda. Algunos opinan que…

Encara que al Teatre Lliure anem a veure una obra titulada Ifigènia, hi veurem almenys dues Ifigènies. Eurípides va escriure dues obres sobre el mateix personatge, i curiosament – com passa de vegades en les tragèdies gregues – l’ordre de creació no es correspon amb l’ordre de la historia. La primera va ser Ifigènia a Tàuride, on el personatge, miraculosament salvat del sacrifici a Àulide, és la sacerdotessa d’un culte que s’assembla al món de…

        Céleste Albaret era una mujer criada en el campo que fue a vivir a Paris en 1913, recién casada. Tenía 21 años. Fue entonces cuando Marcel Proust la contrató, primero como una criada más, pero poco a poco Céleste se involucró en la vida i la escritura de Proust y llegó a ser su secretaria, su enfermera, su madre, su amiga y su inseparable gobernanta hasta su muerte, en 1922. Nueve…

Som a l’Alemanya d’entreguerres, l’horror del nazisme és a punt d’arribar, però sembla que a ningú l’importi i la gent es llança a tota mena d’excessos, viuen al límit en una societat decadent, imaginant que són en una democràcia, però aquesta democràcia és feble, la justícia és corrupta, i es cometen abusos de poder.  Els criminals és una obra escrita al 1928 per Ferdinand Brucker, amb direcció i dramatúrgia de Jordi Prat. Una posta en…

Sempre hi ha expectació quan Paul Auster treu un llibre nou. Aquesta vegada es diu que potser serà l’últim ( l’escriptor té un càncer), però ningú ho vol creure perquè qualsevol novel·la d’Auster, amb els seus alts i baixos, atrau poderosament, emociona, i el que diu sempre és interessant. Baumgartner, l’última novel·la,  és un professor de filosofia de setanta dos anys que en fa nou que va perdre la seva dona ofegada al mar. Com…

Podria semblar que muntar una gran exposició conjunta de Joan Miró i Pablo Picasso al Museu Picasso i a la Fundació Miró és una redundància. La Fundació té el fons més important de Joan Miró i el Museu Picasso és, després del de París, el segon més important de l’artista malagueny al món. Però la realitat és que aquesta exposició és una de les principals arreu del món en aquesta temporada artística, tant per la…