Una antològica d’Antonio López a Barcelona és alhora un luxe i una ocasió d’or. Un luxe perquè feia molt de temps que no hi havia una exposició tan àmplia de l’artista de Tomelloso a la Ciutat Comtal i una ocasió d’or per fer un repàs a la seva dilatada trajectòria des de les primeres obres fins ara mateix. Una de les coses més sorprenents de la seva obra és la unitat básica que té des dels anys cinquanta del segle XX fins ara, tot i que això no vol dir que no hi havia canvis ni ajustaments.
A les primeres obres, tot i el realisme fonamental, hi ha influències clares del surrealisme o de la pintura metafísica italiana, que van desapareixent més endavant a mesura que Antonio López va aclarint el camí que vol seguir. Es tracta d’un realisme detallista que alhora va acompanyat d’un despullament que el porta a una metafísica molt més radical que les mínimes influències inicials de les pintures més escenogràfiques de De Chirico.
Els suports que utilitza van des de la pintura a l’oli convencional fins a l’escultura també convencional, però amb incursions magnifiques al baix relleu i al dibuix amb paper sobre fusta, aquest amb grandàries inusuals per a aquesta técnica. Precisament aquí hi trobem algunes de les obres amb més força de l’exposició, com són Quarto de bany, Estudi de tres portes o Interior de l’estudi, totes de finals dels anys seixanta i començament dels setanta.
Cal dir que les obres exposades són totes d’una qualitat alta i sostinguda, tot i que es nota la millor tècnica que hi ha amb el pas dels anys. Una millora que tot i acostar-se al virtuosisme sempre aposta a favor de la persona o l’objecte representat contra l’enlluernament formal.
Volem remarcar que una de les sorpreses són les obres prestades que pertanyen a la fundació lleidatana Sorigué, sobretot de dibuix sobre fusta i escultura, d’una qualitat altíssima. Tenint en compte que aquesta Fundació té el magnífic espai Planta, a prop de Balaguer, on s’hi pot veure l’enlluernadora instal·lació Double blind de Juan Muñoz i obres de Kieffer o Bill Viola i que a la seva col·lecció lleidatana s’hi anucien obres de Kentridge, Richter o Tony Cragg, un es pregunta sobre el cervell brillant que hi ha darrera aquesta tria d’art contemporani de primera magnitud i es queda amb les ganes de saber què s’ha de fer per accedir-hi. I cal felicitar també l’equip de la Pedrera pel catàleg de gran qualitat que han fet, amb un text especialment aclaridor i suggerent de Violant Porcel.
Xavier Lloveras / Isabel Olesti