Quan escoltem Pavarotti fent el do de pit de Nessun dorma, l’ària de Turandot de Puccini, sembla una ironia que el gran compositor de Lucca morís d’un càncer de gola abans de poder enllestir aquesta òpera. Mort a Brussel·les on havia anat a tractar-se la malaltia, el final va anar a càrrec de Franco Alfano a partir dels apunts deixats pel compositor. Escenificada en una Xina de conte de fades – un conte de fades tètric, com són les bones rondalles -, amb una protagonista cruel que de tant en tant deixa anar un sobreagut perquè la soprano es llueixi, curiosament va ser prohibida durant molts anys a la Xina de debò per la mala imatge que en donava.
I va ser aquesta obra estranya, amb una música magnífica i una història absurda, com tantes gran òperes, la que va servir per inaugurar, el 1999, el tercer naixement del Liceu, cremat el 1994. Com corresponia a un moment històric, la producció va ser de luxe. Direcció d’escena de Núria Espert. Escenografia d’Ezio Frigerio. Vestuari de Franca Squarciapino. Tot plegat un espectacle espectacular, clàssics, amb un toc kitsch prou elevat, per fer feliços els liceistes de tota la vida i els amants de la gran òpera clàssica.
I ara, a punt de fer 25 anys de la reobertura del Liceu, torna aquesta producció, en aquest cas amb la direcció escènica de Núria Espert posada al dia per la seva néta, Bárbara Lluch. Es conserven, com no podia ser d’altra manera, l’escenografia grandiloqüent i espectacular d’Ezio Frigerio, amb els immensos lleons daurats dignes d’un immens i daurat restaurant xinès, i el vestuari enlluernador de Squarciapino. Tot plegat amb un moviment escènic gegantí, on s’arriben a moure 140 persones, amb el cor del Liceu i el Cor Infantil de l’Orfeó Català. La direcció musical va càrrec d’Alondra de la Parra, directora de prestigi amb poca experiència operística, que de tant en tant aixeca massa el volum, com a la majoria de concerts de rock. Les veus de les diferents sessions han estat triades per estar a l’alçada d’aquesta producció de luxe. Recordem amb alegria i una mica de por el magnífic treball de Manel Esteve, Antoni Literes i Moisés Marín fent dels bufonescos Ping, Pong i Pang. Vaja, una òpera com les d’abans, espectacular.
Isabel Olesti / Xavier LLoveras