Peeping Tom és el renom que van donar al sastre que no va poder resistir la temptació d’espiar a Lady Godiva quan cavalcava nua, només tapada per la seva llarga cabellera, pels carrers deserts de Coventry. La llegenda medieval va perpetuar Peeping Tom com algú que mira furtivament.
Peeping Tom és una companyia flamenca entre la dansa i el teatre. I ara som nosaltres els que mirem l’espectacle embadocats i atrapats a la butaca, desafiant l’amenaça de quedar cecs, com el llegendari sastre Tom. Quatre homes i quatre dones immersos en espais on se senten perduts i atrapats. Atmosferes inquietants, situacions extremes, l’absurditat, la por, l’angoixa, el misteri i també la bellesa cruel. Cossos que es contorsionen fins a l’extrem i una escenografia que podria ser un plató de pel·lícula.
El que hem vist ara al Teatre Nacional és Triptych: un tríptic, tres peces que s’enllacen, tres ambients de situacions desesperants, al límit. Homes i dones perduts en un laberint absurd. “The missing door” és un camarot de vaixell ple de portes que s’obren i es tanquen i, de vegades, no es poden obrir i és impossible fugir, com també és impossible caminar amb unes sabates de taló, o atrapar la baieta que neteja la sang de terra. A la segona peça, “The lost room”, ens deixen veure com munten l’escenografia, talment com si aquell anar i venir de tramoies, que són també els ballarins, fos part de l’espectacle. I continuem amb les portes que s’obren i hi pot aparèixer una allau de gent enduta pel vent, o hi surt una dona congelada, el llit s’engull els personatges o apareix una dona menjant amb tres braços. I mentre el món s’enfonsa una parella es contorsiona en una dansa en el més pur romanticisme amorós. La tercera peça, “The hidden flor”, el camarot s’inunda d’aigua i tot es lliscar i caure i desafiar les possibilitats d’un cos. Estem dins d’un món oníric i fantasmal, ple de bellesa i també sentit de l’humor. El món obscur que podem tenir tots a dins i Peeping Tom te’l descobreix.