L’any 1955 Joan Fuster encetava la seva carrera assagística amb El descrèdit de la realitat. Es tracta d’una mirada a vol d’ocell de la relació de la pintura amb la realitat des del Giotto fins, diguem-ne, el moment de publicació del llibre. És, segurament, un dels millors textos de teoria de l’art publicats en la seva època, amb la curiositat de ser d’un autor valencià en una llengua que tenia, en aquell moment, greus problemes de supervivència i en una petita editorial mallorquina. Tot i això, el llibre va tenir un bon recorregut, amb edicions en castellà i petits afegits. Encara que no és un llibre de tesi, sí que Fuster deixa prou clar que troba que la pintura abstracta és una mena de carreró sense sortida i segurament el descrèdit final de la realitat. De la pintura coetània seva, l’escriptor de Sueca es queda amb Picasso i Joan Miró,
Sean Scully va néixer 10 anys abans del llibre fonamental de Fuster i quan va començar la seva carrera artística i es va decantar per la pintura abstracta en va triar la branca més estricta i monàstica, el minimalisme. Fins que es va adonar, com havia fet Fuster davant l’art abstracte, que havia arribat a un carreró sense sortida. La seva solució, basada en bona part en una postura romàntica – del romanticisme artístic, no del kitsch romàntic – va ser proposar un art abstracte carregat de sentiment, el que al catàleg s’adjectiva com una “pintura del jo”. En certa manera, aquesta pintura del jo – fet dins de la realitat desacreditada que descrivia Joan Fuster – depèn molt de l’embolcall de paraules que el títol de l’obra i l’espectador concedeixin a l’obra. El visitant de l’exposició, doncs, davant de l’obra coherent, meditada i sentida d’Scully haurà de decidir si el que veu fa el salt mortal de passar d’una obra decorativa a una obra passional.
Segurament on més fàcil és acceptar que s’ha fet aquest salt és davant d’algunes de magnífiques escultura amb pedres de diferents textures i colors, que aconsegueixen transmetre l’escalfor de la matèria. I davant algunes meravelloses fotografies d’interiors que, tot i reflectir una realitat despullada, també transmeten la força de la vida que ha marcat terres i parets.
Curiosament aquest defensor a ultrança de l’art abstracte – d’un cert art abstracte, humanitzat – obre i tanca l’exposició amb obres figuratives, les primeres dels primers anys de creació i les darreres gairebé d’ahir mateix.