Al món del còmic de la Barcelona dels anys vuitanta, després de l’explosió contracultural dels anys setanta, els moderns – una nova classe cultural que es va aixecar contra els hippies i els progres anteriors – van apostar per la línia clara. Consistia en dibuixos ben perfilats, detallistes, nets, procedents directament de l’escola belga, que tenia com a principal heroi el gran Hergé i el seu profeta Tintín. Tirant una mica o molt enrere, no costa gaire emparentar aquesta línia clara amb els ikuyo-e, les estampes japoneses magníficament detallistes, clares, perfilades que, amb l’obertura del Japó a finals del segle XIX, van inundar el món cultural i pictòric europeu amb un japonesisme que va influir poderosament en els últims impressionistes, els primers post-impressionistes i fins i tot en la pintura moderna, com pot ser una part de l’obra de Picasso. És en aquell moment que se situa la història pedòfila que es dibuixa a la Madama Butterfly de Puccini.
I es pot dir que la magnífica ària Un bel dÍ vedremo, el moment culminant de l’obra i una de les cançons més boniques que s’han fet mai, es pot considerar com l’apropiació de l’estampa japonesa per la música i el precedent de la línia clara que serà la gran aportació de Bèlgica – juntament amb els musclos amb patates fregides i Simenon – a la humanitat.
Precisament la producció que ha presentat el Liceu, allunyant-se de qualsevol intent de capgirar i retorçar l’obra, com és molt habitual en moltes posades en escena modernes, aposta per la fidelitat al japonesisme de l’obra i a la línia clara del decorat i l’actuació. No cal oblidar que és una producció de Leiser i Caurier, amb molt de recorregut i amb un èxit gairebé assegurat davant el públic històric del Liceu. Hi ajuda una tria encertada de veus – Sonya Yoncheva en el paper principal algunes de la funció – i la direcció musical de Paolo Bortalomeolli.