El 27 de gener de 1960 es va estrenar al teatre Candilejas de Barcelona l’obra El senyor Perramon, que era una adaptació lliure de l’Avar de Molière feta per Josep Maria de Sagarra a petició de Capri – perdó, del gran Capri -, que protagonitzava l’obra. Tot i estar basada en l’obra de Molière, l’adaptador i el protagonista van tenir prou bon criteri per no posar-hi el títol de l’obra original. En el cas del Misantrop que ara es representa al Teatre Lliure hauria estat també un encert que evitaria que algú es pensi que va a veure una traducció de l’obra sense saber que “dramaturgia”, actualment, vol màniga ampla per reduir, ampliar, adaptar, modernitzar, estripar, cosir i sargir el text original, cosa que Sergi Pompermayer fa prou bé i que la versificació – majoritàriament alexandrins apariats, com a l’original francès – acaba de rematar.
Perquè malgrat la confusió a què es presta el títol i l’autor l’obra és molt divertida i entretinguda, tal com ho devia ser El senyor Perramon protagonitzat per Capri – perdó, pel gran Capri. El protagonista d’aquesta adaptació és un Alceste que fa de productor de Misantrop Records, una discogràfica de música moderna, casat – o aparellat – amb Célimene, organitzadora de festivals musicals multitudinaris. Tot un seguit de temes – temacles o temazos, segons qui ho vulgui dir – esquitxen l’obra i proporcionen moments divertits i encertats, des d’un Perfect days de Lou Reed a un Sweet Dreams d’Eurytmics.
Mireia Aixelà broda el seu paper i ens injecta, com sempre, una alegria de viure com només sap fer ella. I Pol López brodaria el seu de misantrop si no es deixés anar de tant en tant i fes de Pol López demostrant que es pot dir el text com si ja el tingués massa superat. La direcció de David Selvas dóna sempre nervis a la dramatúrgia de Sergi Pompermayer. Els versos de Pablo Macho, de vegades massa laxos, ens ofereixen molt sovint moments memorables, amb unes rimes difícils i rialleres que segurament desaprovarien els grans autors francesos de la seva gran època, fins i tot Molière.