Cada final d’octubre, i des de fa quinze anys, Barcelona té una cita amb l’arquitectura. Són dos dies que la gent pot entrar als edificis o espais que normalment no s’obren al públic o s’ha de pagar. El 48h Open House BCN és un dels festivals més ben pensats i agraïts que es fan a la ciutat. Aquesta vegada la pluja – de vegades molt intensa – podria haver tirat enrere la gent, però era sorprenent veure les cues de persones amb paraigües o simplement entomar l’aigua esperant que els toqués el torn. I és que el que es mostra és sempre interessant i la gent respon. Dos dies intensos que es converteixen en una festa de la cultura, o més concretament de l’arquitectura i l’art. A banda de BCN hi han participat sis ciutats del voltant i amb 148 edificis només a la capital.
El festival mostra espais de coworking, habitatges de disseny, vestíbuls de cases privades que només hi entren els veïns, biblioteques, hospitals, restaurants, torres de les aigües, pavellons, museus, antigues fàbriques, refugis de la guerra, i una infinitat d’edificis modernistes. Es va sota terra o es puja a les altures per veure la ciutat com si voléssim. I sempre et trobes sorpreses i la gràcia és aquesta: que passem infinitat de vegades per un lloc que et crida l’atenció i finalment aquest dia hi pots entrar i descobreixes que és una meravella. I el gran encert és que totes les visites són guiades.
Nosaltres vam entrar a l’actual Col·legi d’advocats, el Palau Casades del carrer Mallorca, d’estil modernista tardà. Espectacular pati central amb frescos que recorden les pintures romanes i encara més espectacular la biblioteca, que ocupa diversos espais del primer pis. Interessant també la Casa Thomas, al mateix carrer, un edifici que va construir Doménech i Montaner per encàrrec de l’impressor Josep Thomas, que tenia el negoci allí i a dalt la vivenda. Ara és una botiga de mobles de disseny, però valia la pena anar-hi acompanyats de la guia que et feia veure els detalls modernistes. A la Diagonal vam entrar també als vestíbuls de la casa Sayrach i la del costat, que du el nom de l’esposa del propietari, Montserrat. Un exemple del més pur estil modernista dissenyat pel mateix propietari que en aquell moment encara no havia acabat la carrera d’arquitecte. Recorda molt la Pedrera, ja que Sayrach adorava Gaudí. Entrar en el vestíbul és talment com endinsar-te al fons del mar, amb peixos, conquilles i l’esquelet d’una balena. I amb aquest regust de fantasia vam arribar a la Rambla per visitar la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. Ambla la sorpresa d’uns magnífics rellotges i la singular escala de cargol de fusta que en plena guerra civil s’hi va enfilar George Orwell, que,pistola en mà, estava en la torre de l’edifici per protegir durant tres dies la casa del davant,seu del POUM, en els malaurats Fets de maig, que van ser el presagi de la derrota de la guerra per part dels republicans. Feia emoció tocar l’escala, però no s’hi podia pujar per prevenció. I així vam arribar al recinte modernista de Sant Pau, la joia de la corona. S’hi entrava en grups de 400 persones, sense guia, que podíem voltar per molts dels edificis que ara estan museisats. El recorregut ens permet veure l’evolució dels 600 anys d’història de l’hospital, quan era de beneficència, el trasllat als terrenys que llavors eren fora de la ciutat. Hi ha fotografies i videos que expliquen molt bé tota la història. Visitem sales que encara conserven part dels llits i les tauletes, el material quirúrgic, les saletes per rebre visites, la sala d’actes… Es un verdader plaer passejar per les dependències i els jardins. Un altre regal d’aquest 48 OHB. I fins l’any vinent!