Per fer una bona obra de teatre només es necessita un bon text, bons actors i un bon director. I això és el que té amb escreix Glengarry Glen Rose, segurament un dels millors textos de David Mamet. Estrenada el 1983 a Londres, el 1984 va obtenir el premi Pulitzer i el 1992 se’n va fer una pel·lícula amb una nòmina d’actors espaterrant: Al Pacino, Jack Lemon, Alan ARkin, Kevin Spacey, Ed Harris, entre d’altres.
A l’obra del Heartbreak Hotel, la minúscula sala que ha obert Àlex Rigola – que també dirigeix lobra -, hi podem veure Francesc Garrido, Pep Ambrós, Miranda Gas, Andrés Herrera, Sandra Monclúsi Àlex Fons, cadascú brodant el seu paper a partir d’una bona traducció de Carlota Subirós. Quan entrem a la sala ens reben alguns dels actors, que ens saluden i si cal ens ajuden a trobar la butaca. I a partir d’aquí, un cop tothom al seu lloc, l’obra es va desplegant sense telons ni mandangues, amb diàlegs entre els actors-personatges, que es van convertint en venedors amables o brutals davant la mirada encantada del públic. Els actors fan servir els seus mateixos noms que també estan escrits en una pissarra.
L’escenografia és tan mínima que consta només del nom de l’obra escrit amb guix a terra – sisplau, no la trepitgeu, que s’esborra – i un bloc, que en un determinat moment vola pels aires. I a partir d’aquí tenim teatre en estat pur: diàlegs magnífics carregats de mala llet i gràcia, cares agres i ganyotes, capitalisme salvatge, girs de guió, sorpreses… teatre en estat pur.
Un avís: els diàlegs són repetitius, hi ha comentaris misògins, racistes i sexistes, s’insulten les dones, es parla d’altres cultures de forma despectiva i s’ataca els joves que es formen per guanyar-se la vida. Mamet en estat pur. Ho dic perquè és el comentari que ha deixat un espectador a la web del teatre, on amablement ens permeten expressar-nos. A aquest espectador li recomano que es limiti a anar veure els molts musicals que es fan a Barcelona, tots respectuosos i amables – i de vegades tampoc.